Arrel de la projecció de la pel·lícula “El mestre que va prometre el mar” i posterior trobada amb la seva directora, Patricia Font, mare d’i5 i ex-alumna de l’escola, que va tenir lloc el passat dilluns 10 de juny de 2024, hem pensat que fora bo escriure una entrada al nostre blog del web, d’una banda, per tornar a donar les gràcies a la Patrícia per voler compartir amb nosaltres la trobada i l’intercanvi d’impressions i d’emocions que va generar la seva projecció a tot el públic assistent a l’acte, per cert, format exclusivament per dones, i, de l’altra, poder parlar una mica de la història i orígens de la nostra escola i sobretot de pedagogia en majúscules, una pedagogia que es reflecteix molt bé a la pel·lícula, posant en valor la gran feina que el mestre Antoni Benaiges i molts altres mestres de la República van fer al nostre país, seguint el corrent de l’escola nova iniciat cap a finals del segle XIX a certs països d’Europa Occidental i que fugint de l’escola tradicional es basava en la promoció de l’aprenentatge actiu i significatiu, en despertar la motivació de l’alumnat que posaven al centre, amb una atenció personalitzada, en l’aprenentatge a través de l’activitat, en l’aprenentatge de forma col·laborativa, la llibertat d’expressió dels infants i en l’educació per a la democràcia.

Aquest model complex i alhora heterogeni, que bevia de fonts com el naturalisme de Rousseau, Pestalozzi i Fröbel va generar figures ben rellevants i reconegudes com Célestin Freinet a França, Maria Montessori i les germanes Agazzi a Itàlia o Ovide Decroly a Bèlgica.

A casa nostra aquest moviment va tenir un gran seguiment en època de Repúbliques. Primer, cap a principis de segle XX, amb la construcció de l’escola del bosc, dirigida per Rosa Sensat i després durant la segona República, cap a l’any 1931, hi va tornar a haver un ressorgiment. Malauradament però tot es va veure truncat amb l’arribada de la guerra civil i la posterior dictadura a la que es va veure sotmès el país fins als anys 70.

Cap als anys 60 però, va tornar a ressorgir un moviment de renovació pedagògica molt potent a Catalunya que bevia d’aquelles fonts i, figures com Rosa Sensat i Angeleta Ferrer, van poder tornar a formar nous mestres que tenien necessitat de democràcia i llibertat i de tornar a posar l’alumne al centre. En aquella època van sorgir algunes escoles alternatives a l’escola pública franquista i l’escola religiosa. Justament en aquell moment, concretament l’any 1962 va néixer la nostra estimada escola. Tàber va començar doncs com una escola privada nascuda per iniciativa de mestres i famílies, una història de resistència activa al franquisme i de renovació pedagògica que més endavant, l’any 1978 va passar a formar part del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública de Catalunya (CEPEPC), aconseguint uns anys després el seu gran objectiu de passar a ser una escola pública, tot aportant el seu bagatge, que bevia de la tradició pedagògica del país de principis de segle XX.

I ara què?

Doncs ara que ens trobem en un moment delicat, en què l’escola pública torna a estar qüestionada per models liberals que exigeixen productivitat i amb la confusió a l’hora d’interpretar els resultats PISA, volem reivindicar i posar de manifest l’aposta forta de l’escola Tàber pels valors de l’escola Nova que no són nous i que sovint es malinterpreten i es confonen, atribuïnt-los la responsabilitat de la baixada de nivells, del laxisme generalitzat i de l’abandó d’una veritable exigència intel·lectual a l’escola.

És l’adult qui educa i ensenya (i alhora aprèn), però és l’infant qui es fa gran i aprèn, l’infant no pot decidir què ha d’aprendre però ha d’aprendre per si mateix.

una pedagogia que aposta per una educació per a la democràcia sense renunciar ni a la transmissió d’un univers comú ni a la formació de la llibertat. 

Per acabar…

Tornem a la pel·lícula per posar en relleu també el gran treball de la directora que ha sabut lligar la interessant història del mestre republicà amb una història del present i, malauradament, de molta actualitat encara. Mostrant com les cicatrius i els traumes de la guerra viscuda al nostre país han passat de generació a generació i reivindicant la necessitat que tenen encara avui milers de persones de trobar els seus éssers estimats desapareguts en aquella època terrible i enterrats en fosses comunes distribuïdes al llarg i ample del país.

Una pel·lícula molt necessària i que ens ha fet emocionar-nos i reflexionar.

Moltes gràcies Patricia!